Notes d’una conversa a Brno

La Universitat Masaryk de Brno ha distingit l’economista català Germà Bel amb un doctorat honoris causa en política econòmica, el 15 d’octubre de 2026. Bel ha passat uns dies a la ciutat i a la regió, treballant amb col·legues de l’acadèmia i gaudint de l’hospitalitat dels amfitrions, i l’hem anat a veure per parlar amb ell i saber què fa un expert català en polítiques públiques i mobilitat a Txèquia, quan els que vivim aquí sabem que la mobilitat és (quasi) perfecta.
Bel ha traslladat al públic general el debat sobre economia, infraestructures i poder. Ho ha fet amb llibres com Aeroports i poder (2007), escrit amb Xavier Fageda, sobre la gestió aeroportuària i les seves implicacions territorials, i Espanya, capital París (2011, en l’edició catalana), que ressegueix la construcció d’un model d’infraestructures al servei de la centralitat de Madrid.
Ha intervingut contínuament als mitjans. A l’article «Papá o mamá: ¡ven en tren!», publicat amb Carme Miralles-Guasch l’octubre de 2003, arran de la imminent inauguració de l’AVE Madrid–Lleida, els autors qüestionaven la prioritat inversora concedida a l’alta velocitat i advertien del perjudici per a les rodalies, la xarxa convencional i la mobilitat quotidiana.
En aquella època, el cant coral sincronitzat de polítics, empreses i bona part dels mitjans celebrava l’alta velocitat com l’arribada de la modernitat. En canvi, Bel posava damunt la taula què es deixa de fer quan s’hi destinen tants recursos. El motiu era, i és, sobretot el cost d’oportunitat. Els diners compromesos en una infraestructura no es poden dedicar a mantenir i millorar les altres.
Bel és un socialista democràtic de tradició maragallista. Sempre ha plantejat des d’aleshores el debat en termes de rendibilitat social: qui es beneficia d’una inversió, quines necessitats resol i quines alternatives es descarten. En la conversa insisteix en el contrast entre les grans obres d’alta velocitat, que beneficien sobretot elits, i els serveis amb què la gent va cada dia a la feina.
Mentrestant, avui a Catalunya rodalies i regionals han entrat en l’era de la «incidència», l’«afectació» i qualsevol invent de la neollengua burocratesa per tapar el quasi col·lapse. La qüestió del manteniment és l’elefant a l’habitació: cal conservar vies, túnels, viaductes i sistemes de senyalització, encara que les previsions de demanda no s’hagin complert. Una inauguració té data, fotografia i titular; el manteniment reclama diners cada any, per sempre més.
Tampoc no es pot parlar de rendibilitat com si fos una sola cosa. Els ingressos d’un operador, el cost de construir i conservar la infraestructura i el benefici social del conjunt són comptes diferents. Que un servei vengui molts bitllets no demostra, per si sol, que la inversió pública que l’ha fet possible fos la millor entre les alternatives disponibles.
El debat de les infraestructures a Txèquia: aprendre de l’experiència espanyola
Què hi aporta Bel, al debat txec? Qui viu a Txèquia coneix les xarxes urbanes, les rodalies amb aparcaments de dissuasió, els trens regionals i els autobusos que completen els recorreguts ferroviaris i ofereixen una mobilitat extensa i capil·lar. El contrast amb les notícies que arriben de Catalunya és sagnant.
L’èxit txec no s’improvisa. Les xarxes ferroviàries venen de lluny, el país va ser la fàbrica de l’Imperi austrohongarès. Malgrat les discontinuïtats històriques, han conservat una funció central en la vida del país. Aquesta herència també és tècnica i professional: hi ha coneixement acumulat sobre com fer funcionar una xarxa i sobre com integrar serveis diferents.
En aquest entorn, avui les preguntes de Bel connecten amb les preocupacions de Zdeněk Tomeš, un economista de la Universitat Masaryk que estudia la competència, la regulació i el funcionament del mercat ferroviari. La col·laboració de Bel amb la universitat és de llarga durada; el doctorat honoris causa reconeix també aquest vincle.
El projecte txec d’alta velocitat promet una transformació considerable. El gestor de la infraestructura preveu reduir el viatge entre Praga i Brno a aproximadament una hora i sosté que les noves línies alliberaran capacitat a la xarxa convencional. Són els beneficis anunciats. El debat és si compensen la inversió necessària i què es podria obtenir destinant els recursos a altres actuacions.
Bel defensa que Txèquia hauria de prioritzar el manteniment i la modernització de la xarxa existent. Abans de comprometre inversions en noves línies, cal comparar-ne la rendibilitat social amb la de millorar la freqüència, la fiabilitat i el nombre de persones que es beneficien de cada euro invertit.
Per tant, la paradoxa és que a Txèquia alguns proposen mirar Espanya per identificar errors que convindria evitar. És a dir aprendre dels pitjors, quan Txèquia és un país amb molt per ensenyar sobre mobilitat. Per què és impenetrable i aliè al know-how estranger, el món espanyol de la mobilitat?
En la lectura de Bel, l’Estat espanyol respon a una matriu centralista de tradició francesa, jacobina o napoleònica. La construcció de la capital a Madrid i la concentració del poder hi han condicionat les decisions d’infraestructures. A aquesta lògica s’hi afegeixen interessos d’un cert complex immobiliari-enginyer, per al qual la rendibilitat immediata ha pesat més que la utilitat durant les dècades següents.
La desbandada del maragallisme
La figura de Germà Bel interessa també perquè coneix la política des de dins i ha mantingut una trajectòria acadèmica pròpia. És gat vell: ha fet molts papers de l’auca, però la universitat ha estat una base professional que li ha permès entrar i sortir de les institucions conservant la independència personal.
Llicenciat en Economia per la Universitat de Barcelona el 1986, va obtenir el màster de la Universitat de Chicago el 1988 i es va doctorar a l’alma mater el 1993. Durant els anys noranta va ser assessor de ministres del felipisme com Borrell i Almunia. Va ser diputat socialista al Congrés espanyol entre 2000 i 2004 i va obtenir la càtedra d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona el 2003. Després de l’etapa al Congrés espanyol va fer estades acadèmiques a Cornell i Harvard, a les quals se n’afegirien d’altres en institucions internacionals.
La defenestració de Pasqual Maragall va provocar una dispersió dels seus partidaris, entre els quals Bel es comptava. Alguns van tornar a les seves professions, altres es van retirar de la primera línia i altres van buscar nous espais polítics, entre els quals Erc. Les coses que Bel sap de primera mà sobre el final del maragallisme i sobre el paper a Madrid de certs militants socialistes residents a Catalunya ja les explicarà algun dia, si vol.
Durant el Procés va tenir una segona etapa parlamentària, aquesta vegada com a diputat de Junts pel Sí, sense abandonar mai el vincle amb la universitat. Va publicar més llibres per al públic general: Anatomia d’un desengany (2013), sobre les relacions entre Catalunya i Espanya i el creixement de l’independentisme, i a Cabòries des d’una galàxia ben llunyana (2017), un recull de reflexions sobre la realitat política catalana.
Bel ha viscut també de primera mà un problema persistent dels partits: la voluntat d’obrir-se a la societat i incorporar-hi persones amb trajectòria pròpia sovint acaba, al cap d’uns anys, amb la sortida d’aquestes persones. Captar independents és una cosa; donar-los espai perquè exerceixin la seva independència n’és una altra.
Preguntat sobre com es pot resoldre aquest problema, Bel no ofereix una recepta de pensament positiu ni s’abona als optimismes fàcils.
Antoni Ferrando
Editor de la Revista Kampa
Comentaris (0)
Encara no hi ha comentaris publicats.