A Bratislava, les corones són a terra. Entre les llambordes del nucli antic, unes petites peces de metall daurat indiquen el camí que seguien els monarques el dia de la coronació. Se’n pot trobar una sense buscar-la, tot passejant, i entretenir-se a descobrir on és la següent. La més fàcil de veure demana un gest ben diferent. Cal arribar al peu de la catedral de Sant Martí, fer unes passes enrere i aixecar la vista fins al capdamunt del campanar.

La capital d’Eslovàquia és una bona ciutat per descobrir a peu. Al matí es pot entrar al recinte medieval per una de les antigues portes, pujar al castell abans de dinar i guardar per a la tarda la travessia del Danubi. Convé reservar-hi una nit. Quan es fa fosc, des de la riba de Petržalka es veuen alhora el perfil del castell, el campanar de Sant Martí i el pont coronat per un plat volador. Són tres bons punts de referència per entendre com ha crescut la ciutat.

Una ciutat amb més d’un nom

Per entrar al nucli antic, trieu la porta de Sant Miquel. S’hi passa per sota d’una torre, però la gràcia és girar-se al cap d’uns passos. Vista des del carrer estret, entre els ràfecs de les cases, la torre recupera la seva antiga funció de fita. Des d’aquí es pot baixar sense pressa fins a Hlavné námestie, la plaça Major. Hi ha l’Ajuntament Vell, una font renaixentista i prou lloc per seure a decidir quina mena de ciutat tenim al davant. Fins fa relativament poc, el nom hauria depès de la persona a qui ho preguntéssim.

Un comerciant de llengua alemanya n’hauria dit Pressburg. En hongarès era Pozsony i els eslovacs també la coneixien per Prešporok. Qui hagi fullejat una guia de Viena o un atles antic pot haver passat per Bratislava més d’una vegada sense adonar-se’n. Els noms ajuden a entendre que en aquests carrers es podia fer la compra, assistir a l’escola o resar en llengües diferents. També a les pastisseries hi ha un record d’aquesta geografia compartida. Els bratislavské rožky, unes pastes corbades farcides de nous o de llavor de rosella, tenen parents i noms reconeixibles a banda i banda de les fronteres. Demaneu-ne una de cada i trieu bàndol.

La corona que es veu des del carrer

De la plaça Major a la catedral de Sant Martí es poden seguir les corones del paviment. A la plaça mateix, la font recorda Maximilià II, coronat aquí el 1563. La ciutat on tradicionalment es coronaven els monarques hongaresos havia caigut en mans otomanes i calia trobar-ne una altra. La tria va recaure en aquesta plaça forta del Danubi. Entre aquella primera cerimònia i la darrera, el 1830, van passar prop de tres segles. Durant tot aquell temps, una coronació convertia els carrers per on ara passegem en l’escenari d’una festa reial.

La corona daurada del campanar de Sant Martí és una rèplica de la de sant Esteve, símbol de la monarquia hongaresa. El 1741, Maria Teresa va rebre la corona de mans de l’arquebisbe en aquesta catedral. Tenia vint-i-quatre anys. A Viena se la recorda sobretot pels palaus i per la cort imperial. Bratislava conserva el record d’una altra Maria Teresa, la jove reina d’Hongria que tornaria sovint a la ciutat i s’interessaria de prop per la transformació dels seus carrers i edificis.

Des de la catedral es puja al castell, el gran edifici blanc de quatre torres que ja haureu albirat en arribar. Convé deixar per al final la terrassa que dona al Danubi. Després d’una estona entre els carrers estrets del centre, impressiona descobrir l’amplada del riu i, a l’altra banda, l’extensió de Petržalka. Els blocs d’habitatges continuen força més enllà del que abasta la primera ullada. És aquí dalt que un s’adona de la petita porció de Bratislava que cap dins la passejada del matí.

El Danubi des de la terrassa del castell
El Danubi des de la terrassa del castell. Fotografia de Abderrahman Ait Ali, amb llicència CC BY-SA 2.0.

Una església blava i una sinagoga absent

De tornada al peu de Sant Martí, abans d’enfilar cap al riu, atureu-vos a Rybné námestie, l’antiga plaça del Peix. Fins al 1969, des d’aquí es podien veure plegades la catedral i la sinagoga neòloga. La sinagoga va sobreviure a la Segona Guerra Mundial, però les autoritats comunistes la van fer enderrocar durant les obres del pont. Avui, al costat del memorial de l’Holocaust, se’n pot resseguir la silueta. Costa imaginar que en aquest espai, on ara se sent tan bé el trànsit, hi hagués dues congregacions que, en sortir dels seus temples, trepitjaven la mateixa plaça.

A un quart d’hora a peu, al carrer Bezručova, una altra església deixa entreveure la Bratislava de començament del segle XX. L’arquitecte hongarès Ödön Lechner va projectar Santa Elisabet per a l’institut de secundària veí. Tothom en diu l’Església Blava. De prop es veu fins on arriba l’encert del sobrenom. El blau canvia de to quan passa de l’arrebossat a les teules lluents, s’enfila pel campanar i reapareix als bancs de l’interior. Abans de marxar, mireu el mosaic de la santa sobre la porta. És gairebé l’únic punt de la façana on l’ull pot descansar de tant de blau.

Santa Elisabet, al carrer Bezručova
Santa Elisabet, al carrer Bezručova. Fotografia de Nigel Swales, amb llicència CC BY-SA 2.0.

L’altra riba, a l’hora baixa

Per acabar el dia, torneu al pont que heu vist des del castell. Als plànols hi diu Most SNP. Les sigles recorden l’Alçament Nacional Eslovac del 1944, però per trobar-lo n’hi ha prou de buscar el plat volador. Així que es pon el sol, la cabina circular suspesa damunt el piló sembla encara més desenganxada de terra. El pont es va inaugurar el 1972 i té una particularitat que s’aprecia millor de perfil, des del moll. Els enginyers van salvar el riu sense plantar-hi cap pila al mig. Les barcasses tenen tota l’amplada del corrent per passar.

El pas de vianants va per sota de la calçada. A mig camí, la remor dels motors arriba de sobre el cap i l’aigua corre sota els peus. Continueu fins a Petržalka i gireu a l’esquerra per la riba. Ara sí que es veu sencera la ciutat que al matí heu hagut de descobrir a trossos. A dalt hi ha les quatre torres del castell. Més avall, entre les teulades, busqueu l’agulla de Sant Martí. Si encara hi toca el sol, l’última cosa que distingireu abans que s’encenguin els fanals serà aquella petita corona d’or.