
L’article «Aprendre les lliçons del flanc est» de Júlia Bacardit connecta amb finesa analítica actualitat catalana i geopolítica del centre i l’est d’Europa. És tan bo que sembla traduït de l’anglès, per la claredat i l’amenitat, i per com s’eleva per sobre de les rutines sectàries i provincianes del kommentariat català habitual, tan absort en el seu melic i en l’esperpent de la política espanyola.
Bacardit es pregunta qui ha al darrere dels aldarulls i saquejos convocats per xarxes socials a Barcelona i més ciutats europees. Repassa possibles factòtums (esquerra i dreta extremes, gihadisme, Mossad) i conclou: «És Rússia».
Aquí ens centrarem en la tesi que el desordre és una operació de guerra híbrida russa, i que com que a Europa Central (ella en diu «flanc est») d’ingerència russa en saben un niu se’ns exhorta a aprendre’n.
Així, s’instrumentalitza joves que, diu Bacardit, «a ningú se li escapa que molts són d’origen immigrant i de classe baixa, molts, africans». Compareu la voluntat d’explicar la realitat amb la neollengua del pinso informatiu oficial, quan omet els fets per no «estigmatitzar», etc.
Segons Bacardit, generar una sensació de caos que alimenti la demanda de mà dura ataca el centrisme i/o afavoreix la dreta, i de passada desestabilitza Europa, cosa que també beneficia els Estats Units. Washington i Moscou comparteixen l’interès d’afeblir el liberalisme europeu i disputar-se la influència sobre el continent.
En conseqüència, Bacardit proposa mirar cap a l’est: els països que fa més temps que conviuen amb les ingerències russes han après a reconèixer els patrons i els mecanismes i, segons ella, esdevenen un baluard del projecte liberal europeu.
La plantilla pro/anti
Que la política a Europa Central es pot entendre amb la plantilla prooccidental(pro-EU)/prorus (anti-EU) en aquesta revista ja ho hem vist:
La política [a Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria] es pot explicar com una confrontació entre dos grans bàndols. Uns són els partidaris de la confluència amb Brussel·les i l’Otan. Coincideixen demogràficament amb el que s’entén per les elits en un sentit ampli, i estan connectats globalment. En podríem dir «pro-EU». Els altres són més heterogenis, representen un conglomerat de descontentaments molt diversos, i en podríem dir «anti-EU». Uns i altres van perdent i guanyant eleccions, hi ha una mena d’equilibri inestable i de moment sembla que l’edifici europeu aguanta a Europa Central.
L’article és aquí i parlava de les últimes eleccions presidencials a Eslovàquia.
La plantilla pro/anti és volgudament simplista. Així, per exemple, a Txèquia, el president Pavel és un funcionari militar, ha fet la carrera a l’Otan. L’anterior govern remava en la mateixa direcció, però l’actual depèn de partits petits i estridents que remen cap a Moscou. Finalment, a les últimes municipals a Txèquia els guanyadors no són ni uns ni altres, sinó partits municipalistes, centrats en el pragmatisme i previsiblement interessats en el diner europeu.
Si li apliquem la mateixa plantilla, Bacardit citava les derrotes recents de candidats prorussos com Orbán a Hongria i Vucic a Sèrbia, com un exemple que reforça la noció de l’est europeu com un «baluard del projecte liberal europeu».
Hi ha ingerència russa a Europa Central?
La pregunta és retòrica. L’ambaixada russa a Praga és un complex d’edificis enorme, del tot desmesurat per a un país de deu milions d’habitants. Que és el centre de l’activitat de la intel·ligència russa a la regió és un d’aquells secrets que tothom dona per fet.
Però si anem al concret, n’hi ha per triar i remenar. Repassem uns quants casos documentats. A Txèquia, el 2014, dues explosions als dipòsits de munició de Vrbětice van causar dos morts: la policia txeca va atribuir el sabotatge a agents del GRU, amb l’objectiu d’impedir enviaments d’armament a zones on Rússia intervenia militarment. Deu anys després, la contraintel·ligència txeca va descobrir una altra operació: la xarxa Voice of Europe, finançada per Rússia per influir en la política europea, incloses les eleccions al Parlament Europeu.
A Eslovàquia hi va haver el cas de Bohuš Garbár. Col·laborador del portal Hlavné správy, Garbár va acceptar diners d’un oficial del GRU sota cobertura diplomàtica per obtenir informació sensible sobre la seguretat eslovaca, l’Otan i Ucraïna; el 2023 va ser condemnat per espionatge i suborn. El mateix any, el cap de l’espionatge exterior rus va acusar Washington de voler condicionar les eleccions eslovaques. Bratislava va denunciar la maniobra com una ingerència i va convocar un representant de l’ambaixada russa.
A Hongria, les investigacions de Direkt36 van revelar una penetració persistent de pirates informàtics vinculats als serveis russos en les xarxes del Ministeri d’Afers Estrangers, amb accés a comunicacions diplomàtiques sensibles. També es van documentar contactes d’agents del GRU amb el Front Nacional Hongarès, un grup neonazi amb el qual participaven en entrenaments paramilitars camuflats de partides d’airsoft.
No és solament l’antic bloc comunista, on la Rússia de Putin, des de la seva lògica, es podria considerar legitimada a intervenir. A Àustria, la ingerència ha penetrat en els mateixos serveis d’intel·ligència. El maig del 2026, l’exagent Egisto Ott va ser condemnat a quatre anys de presó per espionatge: havia obtingut dades de bases policials i facilitat material informàtic estatal a una xarxa vinculada a Jan Marsalek, l’exdirectiu de Wirecard fugit a Rússia. Entre els objectius hi havia el periodista d’investigació Christo Grozev, conegut per haver desemmascarat operacions dels serveis russos. El cas mostra com Moscou pot servir-se de funcionaris dels serveis d’intel·ligència europeus per obtenir informació reservada i localitzar els adversaris del Kremlin que viuen a l’exili.
Russofòbia? Parlem-ne.
Per als catalans que vivim a Europa Central, la hipòtesi de Bacardit ressona. Coneixem el fort sentiment antirús que la història ha deixat a la regió. Coneixem, també, l’acceptació pragmàtica dels règims comunistes en la societat, imposada pels anys; la pervivença de grans consensos a favor d’un Estat social fort, intervencionista, eficient. A Txèquia, per exemple, als anticomunistes més furibunds també els encanta una sanitat i una mobilitat públiques, assequibles i eficients.
Alhora, hem seguit als mitjans com Moscou actua amb explosius, diners, propaganda i funcionaris comprats. Per això, quan uns aldarulls a Barcelona ens fan discutir de política catalana o espanyola, val la pena ampliar el mapa. El malestar pot ser local i, alhora, oferir al règim rus l’oportunitat per explotar-lo. Aquesta és la lliçó del «flanc est» que Bacardit ens convida a tenir en compte. (A.F.)
Comentaris (0)
Encara no hi ha comentaris publicats.